(Photo by Antoni Bofill)

By VIOLETA ALARCON QUESADA     FEB. 22, 2017

El passat dimecres va tenir lloc al Gran Teatre del Liceu l’estrena de l’òpera contemporània Quartett, amb música i llibret del compositor milanès Luca Francesconi. L’expectació era gran, no només per la curiositat que suscita una obra d’actual creació, sinó també per l’atractiu de la trama, un combat a mort ple de sexe i de violència entre dues bèsties humanes incapaces d’estimar, així com pel binomi Gran Teatre del Liceu i La Fura dels Baus. Una aposta agosarada i, tanmateix, terriblement seductora.

Quartett neix fruit d’un treball amb la dimensió autoreferencial de l’art, és a dir, amb la potencialitat de l’obra artística de ser reescrita com a resultat d’una lectura productiva. Així doncs, ens trobem davant d’un exercici de relectura i de reescriptura: Francesconi duu a terme la revisió d’una revisió anterior, Quartett de Heiner Müller (invocada explícitament en el títol), sobre una obra primigènia: Les liaisons dangereuses de Choderlos de Laclos.

Juntament amb la posada en escena de La Fura dels Baus, Francesconi ofereix una autèntica experiència multimèdia que combina l’ús de l’espai escènic i la música en directe (elements bàsics de l’òpera tal com s’ha entès des dels seus orígens) amb enormes projeccions audiovisuals i música preenregistrada i tractada electrònicament que és reproduïda dins el teatre a través de mitjans tecnològics, tot creant una nova i diferent percepció del temps i de l’espai. No obstant això, cal esmentar el contrast entre la modernitat en el tractament de l’orquestra en comparació amb el de les veus, similar a un Schönberg i, per tant, ancorat en el segle XX.

La suma de tots els ingredients esmentats anteriorment dóna lloc a una atmosfera immersiva i fascinant dins la qual el públic és convidat a esdevenir voyeur d’aquesta parella de cínics que es troben tancats en una mena de gàbia-búnquer suspesa en l’aire. Aquesta presó no és més que la materialització del seu propi aïllament emocional: els veiem moure’s com insectes en un terrari mentre duen a terme un petit teatre dins el teatre, intercanviant papers en un vaivé esquizofrènic de miralls i màscares en què interpreten alternativament quatre personatges. El joc que juguen és el de la manipulació, la traïció i la gelosia. El seu llenguatge, el de l’(auto)destrucció, exerceix una violència sobre els cossos que és perpetuada pels cossos mateixos a través del sexe, tot creant una cadena fàctica d’agressivitat i brutalitat d’on només és possible escapar violentament. Per aquesta raó, el joc acaba guanyant la partida i ambdós personatges queden atrapats en la interpretació del seu propi rol.

L’òpera, per tant, es revela com un tour-de-force per als només dos cantants implicats, Allison Cook (mezzo-soprano) i Robin Adams (baríton), que romanen a escena els 80 minuts que dura l’òpera, la qual es desenvolupa en 13 escenes sense entreacte. Una empresa molt exigent i arriscada a causa de l’exigència vocal, teatral i corporal que requereix encarnar diferents personatges, canviant completament de personalitat en qüestió de segons, i que ambdós cantants van superar amb escreix.

En conclusió, Francesconi ens proposa més una experiència que no pas un fet susceptible d’ésser copsat intel·ligiblement. La sensació general del públic en acabar la funció es podria resumir en una frase que se sentia pel teatre: “No sé ben bé què ha passat ni què he vist, però ha estat genial i el temps ha passat volant”. Certament, Quartett és tota una vivència que, en qualsevol cas, marcarà l’espectador i el farà reviure d’una manera innovadora i atrevida la cèlebre i inquietant relació entre el Vescomte de Valmont i la Marquesa de Merteuil.

22 de febrer al 3 de març de 2017. Tel. 934–859–900, liceubarcelona.cat