(Photo by May Zircus)

By JARDIEL RODELLAS     MAY. 21, 2017

Missa de Rèquiem de Giuseppe Verdi
Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, Kazushi Ono
Carmen Solís (soprano)
Ana Ibarra (mezzosoprano)
Bruno Ribeiro (tenor)
Michele Pertusi (baix)
Orfeó Català/Cor Jove de l’Orfeó Català

El director d’orquestra Kazushi Ono va posar-se a la batuta per dirigir més de 180 músics, entre orquestra, cor i solistes vocals. Des del primer moment i al llarg de tot el concert, es feia ben palesa la gran coordinació que implica aquest tipus d’interpretació col·lectiva; tots els músics seguien amb una intensa atenció els gestos conductors d’un cap d’orquestra que feia fluir la música d’una manera excepcional.

L’OBC (en coproducció amb l’Orquesta Sinfónica de Castilla y León i de l’Orquestra de les Illes Balears) ha volgut fer, amb aquest Rèquiem de Verdi, un nou espectacle d’interpretació aprofitant les noves tecnologies, fent ús d’una projecció constant d’imatges (en general abstractes) sobre les parets de la sala. S’ha de dir que aquest recurs, de combinar imatges i música, si bé estava molt ben aconseguit visualment i tenia com a objectiu un cert encantament de l’espectador, el que per contra va fer és distreure, i molt, tots aquells amants de la música que havíem assistit al concert amb l’única pretensió de posar els ulls a l’escenari i de concentrar-nos en una millor escolta i gaudi del magnífic so. Perquè, és clar, resultava molt pertorbant trobar-se amb dues atraccions dispars, l’una que volíem pels músics (per a la seva execució i emotivitat) i l’altra per a les grans imatges projectades que, torno a dir, eren constants i al llarg de l’obra.

L’única manera de desfer aquest dilema i d’estar concentrat només en la música semblava ser simplement tancar els ulls; però això, francament, tampoc es podia mantenir. La invitació a la música, però en combinació amb un espectacle visual potent, ha estat al meu parer un malencert, doncs per la contradicció que s’hi ha produït.

Comentem una mica l’obra. El Rèquiem de Verdi és d’una grandesa indescriptible. No és una obra que s’inscriu dins dels canons convencionals d’austeritat de les grans misses orquestrades de difunts, sinó que és sobretot una reflexió filosòfica, sobre la mort i la possibilitat d’una realitat transcendent per a l’home. De fet, Verdi no era un home especialment religiós i quan a l’època es va estrenar l’obra, molts hi van veure un sacrilegi i una manca del sentiment purament religiós. El Rèquiem mostra també el domini d’una complexitat operística, amb el recurs d’un tècnica concreta com és la parola scenica, en que una idea primordial o fonamental alimenta tot un passatge operístic determinat. Recomano als lectors d’escoltar l’impressionant «Dies Irae», que es el primer fragment de la «Seqüència» de la Missa de Rèquiem.

No vull acabar aquest comentari sense parlar dels quatre grans solistes vocals convocats en aquest concert L’Auditori, tres d’ells per primer cop. Compten amb una carrera professional és tant admirable com ho és la seva potència i qualitat de veu a l’escenari.

Tel. 932-479-300, auditori.cat