(Photo by Antoni Bofill)

By GERARD ERRUZ     OCT. 23, 2017

Philippe Herreweghe desembarcava al Palau al capdavant del Collegium Vocale Gent, un conjunt que ell mateix va fundar l’any 1970. La gira europea de les Vespro della Beata Vergine de Monteverdi feia escala a Barcelona i el públic no volia desaprofitar l’oportunitat d’escoltar aquest intèrprets de renom dins el món de la música antiga. Els Vespres són una obra cabdal en la breu història de la música occidental. Publicats l’any 1610, marquen la transició des del Renaixement cap a la pràctica compositiva moderna, que es va desenvolupar àmpliament durant el barroc. Són un recull d’arranjaments sobre textos litúrgics i bíblics -salms, motets, càntics, Magnificats- que requereixen una gran tècnica vocal per part dels solistes.

Sensació d’esdeveniment abans de començar el concert i mirades expectants quan les dues tiorbes s’asseien a banda i banda de l’orquestra. Des del primer moment, la proposta escènica i els detalls musicals deixaven el Palau absort, amb els vuit cantants solistes fent-se estimar a la part central de l’escenari. La soprano Barbora Kabátková seria l’encarregada de dirigir el cor durant les antífones, que Herreweghe havia decidit incorporar entre cada salm i que aportaven un aire solemne i pròxim a tot el conjunt.

Mirades còmplices, sintonia total amb el director, fins i tot algun comentari distès entre les sopranos tot just abans de regalar un Pulchra es impecable, on s’anaven buscant amb la mirada per trobar l’essència de cada síl·laba. Herreweghe s’asseia a la banqueta i s’ho escoltava. Els jocs de contrastos funcionaven a la perfecció i les veus apareixien i s’amagaven amb les indicacions subtils però decidides del director. Un Duo Seraphim més que correcte permetria als tenors demostrar la seva habilitat tècnica; els cantants del cor feien el ripieno dels solistes com si es tractés d’una sola veu. La robustesa de l’orquestra trontollava lleugerament durant la Sonata sopra Sancta Maria, de ritmes volubles i jocs melòdics que requereixen una concentració màxima; però la festa no s’aturava, gràcies a petits detalls que cohesionaven el conjunt: dos trombons barrejats amb el cor reforçaven la tímbrica del Nisi Dominus i les tiorbes escoltaven serenes els passatges d’ornamentació del baix abans d’arpegiar el següents acords. Com és habitual, un dels tenors desapareixia rere les parets de l’escenari per cantar els ecos de l’Audi Coelum i públic i orquestra s’ho escoltaven divertits, just abans de tornar-se a meravellar amb una frase sublim de les sopranos que tancaria el moviment.

El Magnificat final servia per repassar totes les idees musicals de l’obra i permetia el lluïment de l’orquestra, amb passatges de contrastos preciosos i amb moments de diàleg entre violins i cornetes que aportarien el punt teatral de la nit –amb el permís de Wolf Matthias Friedrich. L’ovació del públic va ser llarga i sincera mentre Herreweghe agraïa tota la feina feta a la seva gent. L’escenari buit ens deixava la sensació d’haver viscut una experiència realment valuosa.

Tel.932–957–200, palaumusica.cat