(Photo by Janeb)

By XAVIER CESTER     DIC. 27, 2016

La situació, cada cop més residual, de la crítica musical no deixa de ser un efecte més de la crisi general dels mitjans de comunicació, impactats per una revolució digital que ha afectat tant el seu model de negoci com la seva funció. Els canals de transmissió d’informació i opinió ja no són unidireccionals com abans, les encluses s’han obert i l’allau de dades de tota mena és tan descomunal que l’orientació es fa cada cop més difícil (i la intoxicació, cada cop més fàcil). Però és justament aquesta sobredosi la que hauria de fer més necessària l’existència de mitjans que siguin capaços de separar el gra de la palla si volem realment desenvolupar una societat culta i informada. Uns mitjans en els quals la crítica també hauria d’ocupar el seu lloc de reflexió.

No m’agrada el terme prescriptor que sovint s’empra al parlar de la crítica, però és obvi que aquesta s’ha d’adaptar a la nova situació si vol seguir rellevant. El discurs ex catedra té menys sentit davant la multiplicitat de discursos i opinions llançades a la xarxa, per molt que la majoria d’aquestes s’expressin amb la limitada profunditat de 140 caràcters. Més que intentar preservar una situació que ha canviat de forma ineluctable, el crític hauria d’estar preparat per a la immediatesa del nou món digital i per a la interpel·lació directa al seu discurs. En el fons, la pervivència de la crítica depèn de dos factors imprescindibles: la confiança d’uns mitjans que segueixin considerant que la reflexió és preferible a la simple propaganda, i que estiguin disposats a mantenir l’estatus professional de la crítica (l’amateurisme, per molt que estigui amarat de bona voluntat, és un dels principals efectes nocius de la situació actual); i la confiança d’uns lectors que consideren necessari disposar d’opinions fonamentades, rigoroses i coherents per ajudar a formar-se el seu propi criteri. Si ningú ens volgués llegir, què hi fem aquí, doncs?