Duo per emmarcar
By JARDIEL RODELLAS MAR. 19, 2017
Nou concert al Palau de la Música Catalana. Avui, dos referents mundials : Pinchas Zukerman (violí) i Yefim Bronfman (piano). Reconeguts internacionalment com uns dels intèrprets més admirats pel seu geni musical, tècnica prodigiosa i magnetisme. Tenim també tres grans compositors i tres grans sonates per a violí i piano :
A. Mozart: Sonata en Do major, K296
F. Schubert: Sonata «Duo» en La major, D574
L. van Beethoven: Sonata «Primavera» en Fa major, op. 24
Contemporanis en el seu temps, aquests tres autors varen ser els pilars decisius de tot el romanticisme germànic posterior. Les obres esmentades abracen un període històric de 39 anys, espai de temps que no sembla massa llarg però on es varen produir tot i així unes inquietuds molt diverses en l’àmbit de la creació musical, com l’analista pot comprovar a les sonates proposades en el programa.
El concert és a punt de començar. La sala del Palau és quasi plena. Els dos artistes surten a l’escenari enmig de forts aplaudiments. Tot seguit es fa el silenci. Els primers acords anuncien una qualitat sonora que ben aviat captivarà al públic. Els vibrats de Zukerman, acompanyats pel fluix d’ornaments igualment al piano, fa posar la pell de gallina. El segon moviment de la sonata de Mozart té el caire d’una fantasia, amb una serenor que conquereix l’oient. En el darrer moviment Rondo-Allegro, els dos instruments s’entrellacen amb una gran vitalitat. Tota l’admiració en veure com aquests dos gegants de la música dominen la tècnica interpretativa.
Ara és el moment de Schubert. Aquí retrobem la lírica i la emotivitat pròpies del romanticisme. Matisos i colors més contrastants, dinàmiques més impactants. L’ànima del violí es fa patent des del primer moviment. Impressionant alhora el diàleg del piano, a les mans de Brofman. Al segon moviment es pot apreciar encara la influència de Beethoven en l’autor, sobretot als moments ‘exteriors’ al tema principal, i això malgrat que, un any abans d’haver composat aquesta sonata, Schubert va escriure en el seu diari que es manifestava independent de Beethoven, per considerar que «barreja en les seves obres elements tràgics amb elements més jocosos, produint una confusió». El darrer moviment de la sonata «duo» sembla ser el relat vivaç d’un conte, amb l’aportació d’una infinitud de detalls suggerents.
Rere una pausa, la segona part del concert és dedicada a la sonata «Primavera» de Beethoven, ben coneguda pels amants de la música clàssica. Aquesta sonata és la més cèlebre de les deu sonates per a violí, juntament amb la número nou. Començant amb un tema preciós en allegro , tocat pel violí i reprès pel piano, aquesta composició de l’autor alemany encanta als oients, per la seva simplicitat i també per les seves sorpreses, tot i no desfer l’esperit poètic present a tot moment. El diàleg entre Zukerman i Bronfman resulta d’una gran frescor i exquisidesa, tot posant els instruments a un mateix nivell de protagonisme. És destacable la bellesa que flueix com un salt d’aigua pura en les múltiples escales que fa el piano en aquest primer moviment. De la resta de moviments podem destacar el segon, on el violí fa aparèixer del no-res el tema i ho fa amb un so genialment delicat; gràcies a la mestria, en aquest cas, de Zukerman.
El concert s’acaba amb els aplaudiments més intensos, cosa que contribueix al benefici d’escoltar un bis per part dels dos intèrprets genials. La valoració global del concert: un repertori que ens ha fet somiar i uns grans mestres a l’escenari. Sense paraules. Hem pogut també apreciar la fortalesa i vitalitat del violinista, d’una edat respectable desprès de moltes dècades consagrades al seu instrument. També un públic dedicat, tot i que distret amb estossecs continuats que malmeten la plena qualitat de l’audició.
A la sortida dels musics, l’atenció era veure si alguna part dels assistents al concert podria acostar-se i manifestar l’admiració. Ells marxen però de seguida. Comprensible, l’agenda és plena de concerts. L’endemà, Berlín.
