Lied en essència
(Photo by Antoni Bofill)
By VIOLETA ALARCON QUESADA GEN. 9, 2018
El passat dimarts 9 de gener a les vuit del vespre va tenir lloc al Palau de la Música Catalana un recital per a veu i fortepiano, una proposta alhora eclèctica i fascinant. Els intèrprets, dos noms consagrats: la veterana i internacionalment celebrada mezzosoprano sueca Anne Sofie von Otter i el jove i talentós teclista sud-africà Kristian Bezuidenhout. La parella d’artistes va oferir un recorregut pel món del lied, des de la primera generació de liederistes, fins la culminació del gènere en una forma culta i amb entitat pròpia. Així doncs, el concert, que va constar de dues parts, va començar amb obres de Mozart i Haydn, representants del lied incipient, per després desplegar el gènere en tot el seu esplendor amb obres de Franz Schubert. El programa va incloure també obres d’un nom injustament poc conegut: Adolf Fredrik Lindblad, compositor compatriota de von Otter i autor d’una gens menyspreable producció de dos-cents lieder.
L’eclecticisme d’aquest concert rau en l’ús d’un instrument d’època: el fortepiano. Es tracta d’una decisió artística que respon a una clara voluntat d’emular la manera com el lied es va concebre i consumir originàriament i, per tant, de transmetre’l en el seu estat més pur. En aquest sentit, possiblement la magnificent Sala de Concerts del Palau va resultar massa gran per un concert d’aquestes característiques, que reclamava un espai més íntim i recollit. En conseqüència, la sonoritat extremadament prima i fluixa del fortepiano va provocar una decepció inicial en les expectatives del públic, que es van veure, però, restituïdes a mesura que avançava el concert i que l’oïda s’habituava a la peculiar sonoritat.
La veu d’Anne Sofie von Otter, alhora melosa i brillant, va mostrar un extens catàleg de colors i inflexions enterament al servei del text poètic. En efecte, és sobradament i unànimement reconegut l’immens gust de von Otter a l’hora d’interpretar el lied, sense cap mena d’ostentació, sinó des de la més absoluta austeritat i elegància. Si bé els anys d’experiència i de llarga carrera es van reflectir positivament, traduïts en aquesta exquisidesa extraordinària, també ho van fer, però, negativament, en la maduresa d’una veu que ja no gaudeix de tota la seva riquesa tímbrica ni de la frescor que l’haurien caracteritzada anys enrere. En aquest sentit, l’acurada fidelitat al text i el ferm compromís amb la música de la cantant van fer que la seva veu deslluís en diverses ocasions per un abús excessiu al recurs del piano.
En relació al pianista, cal destacar-ne un control absolut del so, així com de les característiques d’un instrument ple de subtileses. El concert va incloure un tast de peces per a fortepiano sol on Bezuidenhout va poder exhibir una gran riquesa en la seva paleta de colors. La tria de les peces va resultar, a més a més, molt significativa, ja que no es tractava d’obres especialment virtuoses a nivell de dits, sinó que tenien a veure més aviat amb aquell altre virtuosisme menys espectacular a primera vista, però més subtil i profund, com n’és el del domini sobre les propietats i la qualitat del so en tot moment. En aquest sentit, Bezuidenhout es va revelar com un artista gens presumptuós i extremadament expressiu.
Acomplert el programa, els artistes van delectar el públic amb un parell de bisos: un deliciosa interpretació del mític “An Sylvia” de Schubert, que va ser rebut amb gran entusiasme, i, per cloure, una nova cançó del suec Lindblad, les quals van acabar d’arrodonir una vetllada, en el seu conjunt, molt agradable, evocadora de temps passats i plena de qualitat musical.
