(Photo by Dario Acosta/ DG)

By XAVIER RICARTE     ENE. 18, 2017

La sala és plena. És l’hora. Llums tancats. Alguns d’ells, ben atents a la sortida de “El Pianista”. S’obren les portes. Com alguns dels grans mestres, vestit amb frac i entrada magistral.
Una primera part plena de romanticisme i passió, 3 obres del jove Robert Schumann: les boniques i refinades Escenes d’Infants op. 15, la virtuosa i exigent Toccata op. 7 i les vuit peces que formen la famosa i dramàtica Kreisleriana op. 16. Va interpretar unes versions molt personals, virtuoses, i amb una certa exageració sentimental. Uns Schumann amb un marcat lirisme extremat per l’alteració del ritme i un so que intentava impregnar el públic d’un obvi entusiasme. Peces plenes de matisos que es perdien en l’immensitat de la sala.
La mitja part donava per saborejar els 3 primers grans plats ensucrats.
El vestíbul de l’Auditori ple. Moltes cares conegudes. Entre la gent, es comentava el gran talent del pianista, l’envejable facilitat i la curiosa flexibilitat muscular.
L’esperada segona part anava acompanyada de dos compositors russos molt diferents entre ells: quatre Preludis i Fugues de Dimitri Shostakovich i l’esperada Suite Petrushka, d’Ígor Stravinski.
Una inquietant entrada. La seva mirada perduda i la seva quietut corporal sobtava. Però, mica en mica, els seus cabells van començar a moure’s. La tensió augmentava en cada minut. El darrer Preludi i Fuga esdevingué més viu que els anteriors i amb clara vitalitat.
Després dels Shostakovich un pel feixucs i monòtons, Trifonov tornava a l’escenari. S’olorava un altre aire més atrevit.
Un Stravinski revelador. La facilitat del jove pianista, va fer-se més que evident. El poeta va posar els punts sobre les is. La seva forma de tocar va crear més sorpresa en aquesta darrera obra. El fraseig tenia un color més fresc, la claretat va créixer al mateix temps que l’ímpetu i l’energia s’apoderava dels seus instints, la seva proximitat al piano era major i les puntades de peu a terra eren constants. L’obra mutava en un caràcter molt efusiu i temptador, al mateix temps que molt juganer i ansiós.
De manera inesperada, el públic va donar peu a un riure a l’uníson en veure una certa exageració del músic davant d’un passatge on quasi deixava mort el seu cos, semblant a un titella. Seguidament, Trifonov va finalitzar l’obra de manera molt orquestral i com a gran solista remarcant, de manera molt hàbil i artística, el seu poder mecànic i innovador.
En resposta a l’ovació del públic, va interpretar dos Contes de Fades del compositor rus Nikolai Medtner. D’aquesta manera el pianista es despedia d’un concert exigent i ben defensat.