(Photo by Jordi Llovet)

By JORDI LLOVET     FEB. 8, 2017

… i un debat sobre música

L’atzar va fer que, per invitació d’una escola de música que hi havia a la falda de Collserola, camí de Vallvidrera, em trobés una vegada, als anys 1970, amb una colla de distingits filòsofs i homes de música per dialogar a l’entorn d’una eterna qüestió: “¿És la música un fenomen analitzable?”. Mirat des de l’auditori hi havia reunits, d’esquerra a dreta, el gran director d’orquestra Sergiu Celibidache, el filòsof José Luis L. Aranguren, Jesús Aguirre, ja duc consort d’Alba, el president de Joventuts Musicals i moderador de l’acte, Dr. Jordi Roch, el filòsof Eugenio Trías i un servidor.

La xerrada va començar amb una llarga exposició de Celibidache que era, amb diferència, el que sabia més bé què és la música i si és quelcom que es pugui analitzar, o no. En la seva condició de director d’orquestra —em sembla que llavors dirigia la Simfònica de la Ràdio de Stuttgart—, el romanès va fer un llarg discurs no del tot intel·ligible, fent servir unes categories fenomenològiques —una filosofia que, al meu entendre, no havia paït prou, si és que mai havia llegit Husserl—, davant la qual la resta de participants vam quedar entre bocabadats i temorosos. Aranguren, que havia vingut de Madrid expressament, amb molt bona fe, va dir el que va poder, perquè mai se li havia conegut cap coneixement ni cap afició especials per al fenomen musical. El Duc d’Alba, que s’havia casat amb la duquessa amb l’estratègia de convidar-la a totes hores a una llotja assenyalada del Teatro Real quan era Director General de Música en un ministeri de Madrid, va parlar molt bé —havia sigut capellà secular, però semblava jesuïta—, i tot el que va dir es va entendre, sense que arribés a dir res veritablement important. Trías, que era un home de gran intel·ligència —devot de Wagner, segons els seus escrits, però secretament molt aficionat a Txaikovsky, segons Fèlix de Azúa— va dir les coses més intel·ligents del simposi. I un servidor va dir el que va poder, sempre fent èmfasi, per tradició racionalista, en que la música era sempre analitzable, fins que arribava un moment que ja no ho era: una banalitat.

Després va començar el diàleg entre els membres de la taula, i entre ells i el públic. Com que algú de la taula va afegir un o altre terme equivocat des del punt de vista de la musicologia, Celibidache va començar a posar-se nerviós. Jordi Roch procurava que no s’escalfés l’ambient, i ho va aconseguir durant una bona estona. Ni Trías ni jo no vam gosar intervenir quan la conversació ja havia agafat un to molt professional i molt savi; és a dir, quan Celibidache, que no escoltava mai ningú, es va deixar anar en consideracions adés molt ponderades —a causa de la seva experiència com a director d’orquestra—, adés molt científiques —basades en els seus enormes coneixements de teoria musical. Entre el públic, Joan Lluís Moraleda, un compositor notable i un gran promotor de la música a Catalunya, va atrevir-se a pujar a l’escenari per tenir un cara a cara amb el director d’orquestra, fent servir, fins i tot, una pissarra que hi havia. En mala hora, perquè Celibidache, que era autoritari com tots els directors d’orquestra i mal educat com uns quants, va esbotzar les teories exposades honradament per Moraleda, fins a excitar rialles molt ximples entre el públic, que, sense saber gran cosa de música, suposava que el director d’orquestra tenia raó i que Moraleda havia pixat fora de test. Ben al contrari. Però Celibidache tenia una figura imponent —encara no era tan gros com als últims anys de la seva vida, però era apersonat de naixement i amb una cabellera solemne— , semblava capaç de menjar-se qui fos, i procliu a fer riure el públic a favor de si mateix, i contra els altres. El Duc d’Alba, com és propi dels jesuïtes, encara que no fos, es mirava l’espectacle amb un punt de sornegueria. Trías i jo, no paràvem de callar.

Després d’aquest incident, Jordi Roch va demanar al professor Aranguren, tota vegada que havia aconseguit fer-lo venir expressament de Madrid, que digués alguna cosa respecte al debat que acabava de presenciar, i que volia donar per acabat com més aviat millor.

Llavors sí que la vam fer bona, perquè aquest deixeble d’Ortega y Gasset, que sabia moltes coses, era veritablement neòfit en matèria de musicologia i fins i tot de melomania. No recordo què va dir exactament, però com que Celibidache ja s’havia escalfat en la discussió amb Moraleda, davant les vel·leïtats i imprecisions d’Aranguren va esclatar. Ni tan sols li va respondre amablement, perquè no sabia fer-ho, sinó que li va etzibar, en un quasi perfecte castellà: “¡Cállate, tonto; tú no sabes nada!” Aranguren es va passar la mà per la clepsa, com solia fer en moments de reflexió o de destret, i degué pensar que s’havia ficat en un bon embolic. No va respondre a l’insult de Celibidache. Va callar, demostrant, en el fons, que era molt més savi que aquell gran director d’orquestra. Genus irritabile vatum!