(By Marco Borggreve)

By GERARD ERRUZ     OCT. 15, 2017

Tocava diumenge de folklore, tradició i modernitat a l’Auditori. Tres obres d’arrel acadèmica que incorporen melodies i ritmes populars, redefinits al gust de cada compositor. En aquest tercer concert de la temporada, l’OBC comptava amb el director convidat Antoni Wit i la presència molt inspirada del pianista Denis Kozhukhin.

La Mala Suita de Lutoslavski començava robusta, amb una serenitat que no vaticinava els alts i baixos interpretatius que han aparegut més endavant. La melodia del flautí i els ritmes à la Stravinsky han donat lloc a uns jocs de textures -el punt fort del matí- molt ben dirigits per Wit. L’amalgama sonor de l’obra ha fet brillar l’orquestra. Bones dinàmiques i enllaços ben conduïts que impregnaven de personalitat cada moviment. Encara que la cohesió ha decaigut cap al final, el públic ha pogut escoltar una interpretació potent d’aquesta petita suite polonesa.

És a la segona obra del programa on ha aparegut el protagonista del concert: Kozhukhin s’ha posat a la pell de Maxim Xostakóvitx, fill de Dmitri Xostakóvitx, a qui el compositor va dedicar aquest Concert per a piano núm. 2 amb motiu de la seva graduació. Una obra feta per al lluïment del solista i amb múltiples passatges on es posen a prova les habilitats tècniques de l’intèrpret. Kozhukhin ha meravellat amb la seva naturalitat habitual, centrant tota l’atenció al fraseig i la conducció dels temes. L’orquestra anava a remolc del jove concertista però ha aconseguit respondre amb caràcter durant tot l’Allegro. L’exaltació inicial s’ha recollit en un segon moviment màgic: Wit ha asserenat el discurs musical i l’orquestra s’ha convertit en un doll sonor que emergia de les tecles del piano. Kozhukhin s’hi ha recreat amb maduresa i el públic l’ha acompanyat amb un silenci expectant. L’encanteri s’ha trencat tot just començar l’últim moviment: els vents no han aconseguit seguir el ritme del piano en els passatges més complexos i Kozhukhin ha decidit tirar-se el concert a l’esquena. Aprofitant el protagonisme del piano, ha resolt amb seguretat els reptes tècnics del tercer i últim moviment. Aquí, Xostakóvitx va escriure petites picades d’ullet als llibres de tècnica que qualsevol pianista ha de sofrir durant el període acadèmic, en una recargolada mostra d’afecte cap al seu fill acabat de graduar. La tècnica no ha restat expressivitat a un final de Concert que Kozhukhin ha liderat amb lucidesa.

Amb el públic a la butxaca, el pianista ha regalat dos bisos molt personals, dues versions d’estil minimalista que han transportat l’Auditori al seu saló de casa. La primera ha sigut una visió molt sentida del Preludi en Si menor de Siloti (arranjament d’un preludi de J.S.Bach). I finalment s’ha acomiadat amb una Mort d’Orfeu per a piano, extreta de l’òpera Orfeu i Eurídice de Gluck.

La Simfonia (des) del Nou Món de Dvorak havia de ser el plat fort de la sessió, però el desconcert general de l’orquestra ha acabat imposant-se al llarg de l’obra. Un començament molt ben explicat ha donat protagonisme a les diferents seccions que presenten el tema inicial: les flautes i els vents fusta s’han donat el relleu entre interrogacions enèrgiques de l’orquestra. Poc a poc s’han fet evidents les dificultats comunicatives entre Wit i l’orquestra, amb respostes fora de temps i una secció de vent metall poc convençuda. El joc de textures seguia funcionant i la secció de cordes mostrava bona sintonia. S’han entrevist les planes nord-americanes i la immensitat del Nou Món en la distància. El segon moviment, Largo, és una successió d’escenes i relats folklòrics. L’èpica d’aquest moviment, i de tota la Simfonia, respon a les idees que van impregnar Dvorak durant la seva estada als Estats Units. A més d’estudiar les característiques dels cants negres i indis per incorporar-les a les composicions, creia que la sensació d’espai que havia experimentat a Amèrica es plasmaria de manera natural a la seva música. Però la indecisió de l’orquestra ha prevalgut en detriment de la coherència del discurs musical, sense aconseguir submergir el públic en els paisatges que anaven apareixent. Les melodies populars s’han anat encadenant amb fluïdesa durant els dos últims moviments, en un final de trajecte correcte i sense entrebancs. Amb tot, les aportacions puntuals dels instruments solistes han acabat donant les pinzellades més significatives d’un Nou Món que havia sonat amb molta més eloqüència en ocasions anteriors.

El públic ha agraït el viatge amb aplaudiments sentits cap a l’orquestra. Hem descobert un Kozhukhin en plena maduresa i l’OBC, malgrat els dubtes, ens ha regalat una Mala Suita plena de matisos que demostren la seva solidesa a l’hora de preparar repertori poc habitual.

Tel. 932-479-300, auditori.cat